viernes, 28 de febrero de 2014

A propósito de la carta de Paloma Polo sobre el MUSAC

La Ley de Propiedad Intelectual (TRLPI2011) vigente en el Estado español reconoce a todos los autores el derecho moral de “decidir si su obra ha de ser divulgada y en qué forma” (artículo 14, 1º). Sin duda se trata de unos de los derechos morales, irrenunciables (nadie puede obligarte a que renuncies) e inalienables (jamás se pueden vender) más importantes de la esfera de derechos personales. No obstante, esa misma ley, en su artículo 56, establece una arbitraria discriminación contra los artistas plásticos, visuales y fotógrafos (y sólo a ellos) al retirarles un derecho moral que protege al resto de autores.
Dicho artículo establece: “1. El adquirente de la propiedad del soporte a que se haya incorporado la obra no tendrá, por este solo título, ningún derecho de explotación sobre esta última. 2. No obstante, el propietario del original de una obra de artes plásticas o de una obra fotográfica tendrá el derecho de exposición pública de la obra, aunque ésta no haya sido divulgada, salvo que el autor hubiera excluido expresamente este derecho en el acto de enajenación del original. En todo caso, el autor podrá oponerse al ejercicio de este derecho, mediante la aplicación, en su caso, de las medidas cautelares previstas en esta Ley, cuando la exposición se realice en condiciones que perjudiquen su honor o reputación profesional...” De manera que, si el autor no ha incluido una clausula específica en el contrato de compraventa de su obra, reservándose el derecho de autorizar su exhibición, el propietario puede exponerla a su antojo y a pesar de la oposición del autor.
A pesar de los esfuerzos que realizamos desde la antigua FSAPC por cambiar ese artículo del anteproyecto de Ley de Propiedad Intelectual (1987), acudiendo al mismísimo Defensor del Pueblo para que interpusiera un recurso de inconstitucionalidad, la presión de los museos, y especialmente del MNCARS, pudo más y la ley española es la única en el mundo que despoja al artista plástico del derecho moral a oponerse a la exposición de su obra.
La ley concede al artista la vía de dirigirse al juez y pedir que se apliquen medidas cautelares y retirar la obra o clausurar la exposición. Pero ese camino es difícil, costoso y muy lento.
El actual gobierno Rajoy ha abierto la reforma de la Ley de Propiedad Intelectual con nuevas propuestas contra la piratería y la tasa google como temas centrales. La comunidad artística debería aprovechar esta oportunidad para presionar a los congresistas y senadores, abolir el artículo 56.2 de una vez por todas, y recuperar un derecho que nunca debimos perder y que nos coloca en situaciones indeseadas como la que expone Paloma Polo a propósito del MUSAC.
28 de febrero de 2014

viernes, 4 de octubre de 2013

El soroll


El conseller Mascarell té la raó: l'Estat ofega la cultura en general i la produïda a Catalunya en particular. A les contínues retallades (fins a un 75 % en termes absoluts durant els últims quatre anys), cal afegir l'augment de l'IVA cultural fins al 21 % i el desinterès en modificar la legislació sobre els incentius fiscals al mecenatge, bandera electoral del darrer programa del PP.

  
Només goso corregir unes dades que aporta el departament de Cultura sobre la inversió estatal als grans equipaments amb seu a Madrid que -segons la meva informació- és molt més elevada i fa encara més punyent el greuge comparatiu. El Museo del Prado enguany ha rebut 38,46 milions (ben lluny dels 11,35 que diu el departament), el MNCARS n'ha rebut 33,78 (bastants més dels 22,94 que apunta la conselleria). Les inversions previstes per al 2014 no modifiquen gaire aquestes quantitats. És a dir, a Madrid (MNCARS), l'Estat inverteix 33 vegades més en art contemporani que a Barcelona, doncs el suport estatal al MACBA no arriba al milió d'euros. S'ha de reconèixer que si ens fixem en l'aportació que l'Estat fa a l'IVAM de València veurem que és 206 vegades menor que la del MNCARS. Aquests són els indicadors econòmics que ens faculten per a criticar l'extrema centralització de les polítiques culturals a l'Estat espanyol.

Aixó no obstant, qui denuncia aquestes polítiques és membre d'un altre govern, el de la Generalitat. Un govern que ve retallant els recursos en Cultura i desmantellant els serveis públics fins a límits insuportables. Algú recorda en què ha quedat l'enigmàtica formula -1+1x2 que Mascarell va llançar per fer-nos empassar les primeres retallades? Després s'hi han succeït més i més tisorades i els seus efectes. La dimissió dels compromisos i responsabilitats de cofinançament de la xarxa de centres d'art i d'altres equipaments. L'ofeg del teixit cultural de base que, a hores d'ara, encara no ha cobrat els ajuts del 2012. L'enfocament neoliberal que menysprea el risc de la creació a favor dels rèdits del negoci. El greu retrocés, amb la retirada de competències executives al CoNCA, en les formes participades i consensuades de dissenyar i executar les polítiques culturals. Una degradació cada cop més i més profunda que sovint queda tapada pel soroll de les crítiques i pronunciaments.

Florenci Guntín
4 d'octubre de 2013

miércoles, 2 de octubre de 2013

El disparate: Fabra i Coats – Centre d'Art


El pasado lunes 30 de septiembre el Institut de Cultura de Barcelona (ICUB, Ayuntamiento de Barcelona) cerró el plazo del concurso para escoger la programación de la temporada 2013-2014 de Fabra i Coats-Centre d'Art Contemporani de Barcelona. Un jurado evaluará los proyectos y la actividad deberá iniciarse en el mes de octubre de 2013, es decir, al día siguiente del cierre del concurso.


Desgraciadamente, el despropósito de un calendario imposible de afrontar con un mínimo de rigor profesional no era el único. La convocatoria incluía otros disparates: económicos, jurídicos, profesionales y políticos, que desarrollaré a continuación.

La convocatoria del concurso apareció a primeros de septiembre y, como ya se ha dicho, el plazo finalizaba el pasado lunes 30. La propuesta de programación debía incluir, como mínimo, tres exposiciones, un plan de publicaciones y espacio web y un plan de actividades para el periodo octubre de 2013 a julio de 2014. El comisario/a ganador/a tenía que haber previsto la eventualidad de iniciar la actividad a los pocos días del veredicto. Tendría, pues, que improvisar la producción y el montaje de la primera exposición y buena parte de la segunda. Aún así, el ICUB todavía osaba hablar de coproducciones e itinerancias con otros centros y proyección internacional.

Recursos insuficientes
La dotación económica es exigua e indica signifivativamente el nivel y alcance que el ICUB prevé para Fabra i Coats. No puede compararse con el último presupuesto del CASM, el del año 2008, que -solo para actividad- llegó a los 800.000 €. La capacidad del Centro de Arte de Barcelona para afrontar la preproducción (investigación), producción y postproducción artísticas queda bajo mínimos y contradice, si no impide, la función y el espíritu de este tipo de centros. En cualquier caso, el trato económico nos retrotrae a pasadas épocas de precarización del trabajo de comisarios y artistas.

Evaluando a ciegas
Tenemos que concluir que la composición del jurado no estaba prevista en el momento de hacer pública la convocatoria, a finales de agosto. Los concursantes, pues, desconocían quién iba a evaluar su propuesta. Más allá de unos pobres lugares comunes como, por ejemplo, “profesionalización”, “proyección internacional”, “multidisciplinariedad”, “mirada intergeneracional” o “excelencia”, los parámetros conceptuales -lo que se espera de este centro de arte, de su programación, lo que ha de servir de guía al jurado a la hora de decidir- son inexistentes.

Errores jurídicos
El punto 7 de las bases es, todo él, un error jurídico. Se exige la cesión forzosa -condición sine qua non- del derecho de comunicación pública, que en las artes visuales (TRLPI, artículo 20, apartado h) equivale a los honorarios del artista para la exposición pública de su obra. Se pide una cesión en exclusiva, es decir, con plena capacidad del ICUB para explotarla y cederla a terceros durante dos años (exposiciones itinerantes y en todos los países del mundo). Se exige que las obras a exponer estén en “dominio público” cosa que, en la legislación española, solo sucede con las obras de autores que hace más de ochenta años que fallecieron -si lo hicieron antes de 1987 (es el caso de Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Joaquin Sorolla)-, o setenta años -si han fallecido después de aquella fecha, circunstancia que no se dará hasta el 2057-. Eso sí, aclara que los derechos morales quedan reservados (suponemos que a favor del autor) lo cual es una obviedad, tratándose de derechos intransferibles e inalienables. El ICUB resuelve la formalización de dichas condiciones valiéndose de la clásica e ilegal fórmula “la remisión de solicitudes supone la aceptación de las bases que aquí han quedado definidas”, vulnerando el artículo 45 del TRLPI donde se establece que la cesión de derechos se hará efectiva por escrito y, lógicamente, entre el autor y el usuario.

Maltrato profesional
Así pues: ni remuneración, ni derechos de autor, ni contrato por escrito para los artistas. Ni una consideración para los que aportarán sus producciones, sin las cuales ninguna institución artística tiene sentido.
Por si no fuera suficiente, el artículo 8º de las bases advierte que el ICUB podrá actuar contra quienes hayan vulnerado el punto anterior, el 7º, hasta el punto de reservarse el derecho de reclamar daños y perjuicios (¿?).

Despropósitos políticos
Las bases de la convocatoria no ahorran menciones hacia la fantasmagórica Xarxa Pública de Centres i Espais d'Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura de la Generalitat, institución que lleva años cesada en todas sus funciones relativas a este asunto.

Los planes del ICUB para Fabra i Coats-Centre d'Art menosprecian el Documento de Buenas Prácticas en los Museos y Centros de Arte, olvidan las Buenas Prácticas Profesionales en las Artes Visuales, vulneran la legislación en materia de derechos de autor, invaden las competencias del Consell de Cultura de Barcelona y defraudan a todos los que habíamos depositado nuestra confianza en la Direcció de Promoció dels Sectors Culturals del ICUB.

Definitivamente descartadas otras propuestas mucho más ambiciosas, profesionales y cosmopolitas, la actual apuesta del ICUB por la pequeña e inadecuada sala de Fabra i Coats, así como los esporádicos y erráticos pasos que están prefigurando su puesta en marcha, denotan una absoluta desorientación, ausencia de proyecto y de voluntad política. Quizá haya que recordar que la convocatoria para la temporada 2013-2014 llega dos años y cuatro meses después de celebrarse las últimas elecciones municipales. Cuando finalice el curso sólo faltarán 10 meses para las municipales de 2015. ¿Cómo piensan arreglar este disparate?

Florenci Guntín
25 de septiembre de 2013.

miércoles, 25 de septiembre de 2013

El disbarat: Fabra i Coats – Centre d'Art


El dilluns vinent, 30 de setembre, l'Ajuntament de Barcelona tancarà el termini del concurs per escollir la programació de la temporada 2013-2014 de Fabra i Coats-Centre d'Art Contemporani de Barcelona. Tot seguit un jurat avaluarà els projectes. L'activitat haurà d'engegar el mes d'octubre de 2013, és a dir, l'endemà del tancament del concurs.


Malauradament, el despropòsit d'un calendari impossible d'afrontar amb un mínim de rigor professional no és l`únic. La convocatòria inclou d'altres disbarats: econòmics, jurídics, professionals i polítics que desenvoluparé a continuació.

La convocatòria del concurs va aparèixer a primers de setembre i, com ja s'ha dit, el termini finalitza el dilluns vinent 30. La proposta de programació ha d'incloure, com a mínim, tres exposicions, un pla de publicacions i espai web i un pla d'activitats pel període octubre de 2013 a juliol de 2014. El comissari/a guanyador haurà d'haver previst l'eventualitat d'iniciar l'activitat als pocs dies del veredicte. Haurà, doncs, d'improvisar producció i muntatge de la primera exposició i bona part de la segona. Tot i això, l'ICUB encara gosa parlar de coproduccions i itineràncies amb altres centres i projecció internacional.

Recursos insuficients
La dotació econòmica és exigua i ja indica el nivell i abast que preveu l'ICUB per a Fabra i Coats. No aguanta la comparació amb el darrer pressupost del CASM, el de l'any 2008, que -només per a activitat- arribà als 800.000 €. La capacitat del Centre d'Art de Barcelona per afrontar la preproducció (recerca), producció i postproducció artístiques queda sota mínims i contradiu o impedeix la funció i l'esperit d'aquesta mena de centres. En qualsevol cas, el tracte econòmic ens retrotrau a passades èpoques de precarització del treball de comissaris i artistes.

Avaluant a les palpeltes
Hem de concloure que la composició del jurat no estava prevista en el moment de fer pública la convocatòria, a finals d'agost. El concursants, doncs, desconeixen qui avaluarà la seva proposta. Més enllà d'uns pobres llocs comuns com ara “professionalització”, “projecció internacional”, “multidisciplinarietat”, “mirada intergeneracional” o “excel.lència”, l'absència de paràmetres conceptuals -allò que s'espera d'aquest centre d'art, de la seva programació i que ha de guiar al jurat a l'hora de decidir- són inexistents.

Errors jurídics
El punt 7 de les bases és, tot ell, un error jurídic. S'exigeix la cessió forçosa -condició sine quan non- del dret de comunicació pública que a les arts visuals (TRLPI, artícle 20, apartat h) equival als honoraris de l'artista per a l'exposició pública de la seva obra. Es demana una cessió en exclusiva, és a dir, amb plena capacitat de l'ICUB per a explotar-lo i cedir-lo a tercers durant dos anys (exposicions itinerants i a tots els països del món). S'exigeix que les obres a exposar estiguin en “domini públic” cosa que, a la legislació espanyola només, succeïx amb les obres els autors de les quals fa més de vuitanta anys que van morir, si ho van fer abans de 1987 (és el cas de Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Joaquin Sorolla), o setanta anys, si han mort després d'aquella data, cosa que no es produirà fins el 2057. Això si, aclareix que els drets morals queden reservats (hem de suposar que a favor de l'autor) la qual cosa és obvia al tractar-se de drets intransferibles i inalienables. Pel que fa a la formalització d'aquestes condicions, l'ICUB ho resolt amb la clàssica i il.legal fórmula “la tramesa de sol.licituds suposa l'acceptació de les bases que aquí han quedat definides” vulnerant l'article 45 del TRLPI on s'estableix que la cessió de drets serà per escrit i, lògicament, entre l'autor i l'usuari.

Maltracte professional
Així doncs: ni remuneració, ni drets d'autor, ni contracte per escrit per als artistes. Ni una consideració per als qui aportaran les seves produccions sense les quals cap institució artística no té sentit.
Per si no hi hagués prou, l'article 8è de les bases avisa que l'ICUB podrà actuar contra qui hagi vulnerat l'anterior punt 7è fins al punt de reservar-se el dret de reclamar danys i perjudicis (?).

Despropòsits polítics
Les bases de la convocatòria no estalvien mencions cap a la fantasmagòrica Xarxa Pública de Centres i Espais d'Arts Visuals de Catalunya del departament de Cultura de la Generalitat, institució que porta anys dimitida de totes les seves responsabilitats en aquest afer.

Els plans de l'ICUB per a Fabra i Coats-Centre d'Art menystenen el Document de Bones Pràctiques en els Museus i Centres d'Art, obliden les Bones Pràctiques Professionals a les Arts Visuals, vulnerem la legislació relativa als drets d'autor, envaeixen les competències del Consell de Cultura de Barcelona i defrauden a tots els que havíem dipositat la confiança en la direcció de Promoció dels Sectors Culturals de l'ICUB.

Definitivament descartades altres propostes molt més ambicioses, professionals i cosmopolites, l'actual aposta de l'ICUB per la petita i inadequada sala de la Fabra i Coats i els esporàdics i erràtics passos que estan prefigurant la seva posada en marxa denoten una absoluta desorientació, manca de projecte i de voluntat política. Potser cal recordar que la convocatòria per a la temporada 2013-2014 arriba dos anys i quatre mesos després de les darreres eleccions municipals. Quan finalitzi el curs només mancaran 10 mesos per a les municipals del 2015. Com pensen arreglar aquest disbarat?

Florenci Guntín
25 de setembre de 2013.

jueves, 11 de julio de 2013

Comunicat dels ex-treballadros de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya


Amb aquest comunicat volem donar a conèixer la veritat sobre el procés que s’ha obert des de l’anunci de revocació del càrrec de secretari general de la AAVC, el 9 d’octubre de 2012, fins a la recent sentència del Jutjat Social número 19 de Barcelona, dictada en data 5 d’abril de 2013 i comunicar les accions que estem decidits a prendre en el futur.
Està sent un procés llarg i és difícil resumir tot el que voldríem exposar als socis de l’AAVC (principals destinataris d’aquest escrit) en un text necessàriament reduït. És per aquest motiu que hem creat aquest blog que aporta documentació i amplia i acredita les nostres afirmacions
Antecedents 
Les primeres discrepàncies que es van produir dins de la Comissió Executiva de l’AAVC, sota la presidència de Joan Fontcuberta, van sorgir al voltant del model de gestió professional de l’associació, encarregat a un equip tècnic mitjançant contracte laboral a dedicació completa. Alguns membres de la Comissió Executiva consideraven que el model professional havia quedat obsolet i que era insostenible econòmicament. Van dimitir el setembre de 2011.
El canvi d’estructura al que aspirava la Comissió Executiva -en funcions des de desembre de 2011- hagués requerit arribar a acords amb l’equip tècnic per tal de respectar els nostres drets com a treballadors. Tanmateix, l’única opció que va proposar Joan Fontcuberta va ser que renunciéssim voluntàriament al nostre lloc de treball. A tot això cal sumar la pressió de deixar de pagar-nos el salari i pagues durant set mesos. Mai no vam acceptar aquesta opció.
Cal afegir que durant aquests darrers anys totes les propostes i alternatives que vam presentar des de l’equip tècnic -de finançament híbrid (propi, públic i privat) a través de la Fundació AAVC- van ser sistemàticament rebutjades.
Canvi d’estratègia
A partir de l’octubre de 2012, i en vista de la nostra negativa a renunciar als nostres drets, la presidència de l’AAVC va iniciar una campanya sistemàtica de vexacionsinjúries i calúmnies a través de diversos mitjans: a l’assemblea general de socis de l’AAVC, a través de la seva pàgina webblog i newsletter o fent declaracions públiques a la premsa.
MANIFESTEM
A) Que l’acusació formulada per la Comissió Executiva -en l’assemblea general de l’11 de febrer de 2013- d’apropiació indeguda de 46.078,86 € en els últims tres anys per part de l’ex-secretari general és absolutament falsa. L’auditoria esmentada per Fontcuberta (president) i García Andújar (vicepresident primer) en les assemblees o comunicats no és tal, sinó un “Informe limitat dels estats financers de la AAVC” de l’any 2011, que l’empresa auditora redacta per encàrrec amb la prohibició expressa de la seva publicació.
B) És igualment fals, contra el que ha dit Joan Fontcuberta, que hàgim destruït documentació comptable anterior a 2009 o la base de dades dels associats. A tot estirar, la Comissió Executiva de l’AAVC mai no ha sabut trobar-les al negar-se a fer una traspàsabans de l’acomiadament. Tot registre de comptabilitat en té còpia el gestor i comptable de l’AAVC ( Barcelona Àrea Empresa), i es troba en suport paper als arxius custodiats per Hangar.
C) Com fals és que hagin intentat cap acord abans del judici laboral.
D) Com falsa és la resposta de Joan Fontcuberta, durant aquest judici i davant la magistrada, afirmant que Hangar sempre ha estat gestionat per la Fundació AAVC, etc..
Durant aquest temps la presidència de l’AAVC ens ha impedit l’accés als arxius -retirats de la seu el 21 de setembre de 2012- per poder defensar-nos de les greus calúmnies que abocava sobre nosaltres.
L’objectiu de Joan Fontcuberta i la Comissió Executiva en funcions ha estat aconseguir aquell canvi de model estalviant-se els costos econòmics que comportava la resolució dels nostres contractes segons disposa la legislació laboral vigent. Si les acusacions formulades per Joan Fontcuberta (d’apropiació indeguda, de destrucció de documents, d’abandonament del lloc de treball, etc.) haguessin sigut certes, el nostre acomiadament, òbviament, hauria tingut caràcter disciplinarisense dret a indemnització ni cap possibilitat d’acord. La mentida mai no és innocent.
En defensa dels nostres drets
Durant els anys que hem treballat per als artistes visuals de Catalunya el nostre principal objectiu sempre ha sigut que es respectessin els seus drets i es valorés socialment i econòmica la seva tasca. No hauria d’estranyar a ningú que ara defensem els nostres drets com a treballadors i la nostra reputació professional.
Fins ara hem guardat silenci. Seguint les indicacions dels nostres advocats del Gabinet Loperena, hem optat per executar la sentència del Jutjat Social de Barcelona que ens dona la raó a fi efecte de cobrar el deute salarial acumulat i la indemnització que ens correspon com a compensació per la resolució dels nostres contractes de treball. La jutgessa va dictar sentència al nostra favor en la que cita una sentència anterior del Tribunal Suprem per a fonamentar la seva decisió declarant que la demora del pagament de salaris supera amb escreix la doctrina anterior, amb el conseqüent deteriorament de la relació amb els treballadors, tot i tenint coneixement en tot cas de quina era la situació econòmica fa explícita la falta de reacció de l’AAVC -per tant de la seva Comissió Executiva.
Amb data 14 de maig, la Comissió Executiva va anunciar que han interposat una denúncia davant del jutjat de Barcelona perquè avaluï la nostra suposada actitud reprotxable, si aquesta arriba a prosperar, evidentment, donarem compte de tot el que calgui davant del jutge, tenim molt clara la nostra innocència. 
Finalment, en vistes que la Comissió Executiva de l’AAVC en funcions no té cap intenció de rectificar de manera pública i inequívoca retirant les greus acusacions formulades, ni voluntat de posar fi a aquest enfrontament, nosaltres demanarem de nou l’assistència i el reconeixement de la justícia per restablir la nostra reputació professional a través de la interposició d’una querella criminal per calúmnies i injúries contra els seus components: Joan Fontcuberta (president), Daniel García Andújar (vicepresident primer), Ignasi Aballí (vicepresident segon), Marià Dinarés (secretari d’organització), Eloi Puig (secretari de finances), Rosa Amorós, Jordi Encinas i Francesca Llopis (vocals). El mateix gabinet que tramita la nostra demanda laboral treballa ja en la seva redacció.
Finalment, volem agrair el suport rebut per socis, ex-socis i també amics en aquesta conjuntura tan adversa.
Florenci Guntín Gurguí, ex-secretari general de l’AAVC (1999/2012) 
Muntsa Roca, ex-coordinadora de l’AAVC (2005/2012)
Barcelona 22 de maig de 2013

jueves, 23 de mayo de 2013

Rectificació


La lletrada Sra Campanario que actua en defensa dels interessos dels integrants de la Comissió Executiva de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya ens requereix mitjançant burofax datat el 17 de maig de 2013 a fi que procedim a rectificar un extracte del text publicat en 15 de maig anterior, a la pàgina web http www.lamentidamainoesinnocent.info, així com en el blog florenciguntin.blogspot.com.es
En concret, refereix que quan se cita que la jutge va dictar sentència al nostre favor, descrivint l’actitud de l’AAVC, de la seva comissió executiva, com a “greu, culpable, continuada i persistent” condemnant-la, aquestes qualificacions no eren sinó la transcripció d’una sentència del Tribunal Suprem (STS 20-01-1987).
Per això, i a fi de no causar cap perjudici als clients de la Sra Campanario, es procedeix a rectificar i en el que calgui  aclarir aquesta informació, doncs és cert que aquests adjectius es transcrivien de l’esmentada sentència del Tribunal Suprem que, encara que aplicable al cas, no jutjava la concreta conducta dels demandats. No obstant això, refereix aquesta resolució que “s’estima la demanda en considerar que es ha incomplit l’obligació bàsica de pagament de salaris i això suposa la concurrència de justa causa extintiva prevista en el art 50.1 b) del ET (Estatut dels Treballadors) que imposa a qui jutja, valorant la sevatranscendència i gravetat… accedir al sol·licitat i declarar extingida la relació laboral…
Continua la sentència: “Aplicant l’anterior doctrina al present suposat és obligat per jutjadora accedir a l’extinció contractual que els demandants sol·liciten, doncs els retards en el pagament de salaris que concreta el relat fàctic superen amb escreix tant els dies de retard en el pagament mensual com el període en el qual s’han produït, per la qual cosa entren dins dels paràmetres jurisprudencials que han interpretat la lletra b) del número 1 de l’article 50 de l’Estatut dels Treballadors , doncs s’inicien al juny de 2012 i no és fins a final de gener de 2013 que són abonats, sense que la situació d’incapacitat temporal de la Sra. Roca impedeixi apreciar l’entitat de l’incompliment…“. “Tampoc evita aquella declaració el que els demandants fossin coneixedors de la situació de l’Associació, doncs es constata en les reunions de la Comissió Executiva de lAAVC que s’havia plantejat l’existència dels impagaments i les dificultats de liquiditat ja en el mes de maig de 2012 en què la pròpia Sra. Roca va presentar un pla de viabilitat que no va ser acceptat i es reitera la gravetat de la situació en reunions posteriors. No és concedible per això que se sotmeti als demandants a la incertesa que provoca en l’organització de l’economia personal i familiar la falta de pagament de les seves retribucions durant tan ampli període, provocant paral·lelament un evitable deteriorament de les relacions entre les parts com a evidència la comunicació remesa al Sr. Guntín pel President de lAAVC a l’octubre de 2012. Va haver de procedir-se per això a la immediata adopció de mesures havent provocat la falta de reacció de lAAVC la inevitable decisió que aquesta jutjadora ha de pronunciar“.
Florenci Guntín i Muntsa Roca
21 de maig de 2013.

Comunicat dels ex-treballadors de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya


Amb aquest comunicat volem donar a conèixer la veritat sobre el procés que s’ha obert des de l’anunci de revocació del càrrec de secretari general de la AAVC, el 9 d’octubre de 2012, fins a la recent sentència del Jutjat Social número 19 de Barcelona, dictada en data 5 d’abril de 2013 i comunicar les accions que estem decidits a prendre en el futur.
Està sent un procés llarg i és difícil resumir tot el que voldríem exposar als socis de l’AAVC (principals destinataris d’aquest escrit) en un text necessàriament reduït. És per aquest motiu que hem creat aquest blog que aporta documentació i amplia i acredita les nostres afirmacions
Antecedents 
Les primeres discrepàncies que es van produir dins de la Comissió Executiva de l’AAVC, sota la presidència de Joan Fontcuberta, van sorgir al voltant del model de gestió professional de l’associació, encarregat a un equip tècnic mitjançant contracte laboral a dedicació completa. Alguns membres de la Comissió Executiva consideraven que el model professional havia quedat obsolet i que era insostenible econòmicament. Van dimitir el setembre de 2011.
El canvi d’estructura al que aspirava la Comissió Executiva -en funcions des de desembre de 2011- hagués requerit arribar a acords amb l’equip tècnic per tal de respectar els nostres drets com a treballadors. Tanmateix, l’única opció que va proposar Joan Fontcuberta va ser que renunciéssim voluntàriament al nostre lloc de treball. A tot això cal sumar la pressió de deixar de pagar-nos el salari i pagues durant set mesos. Mai no vam acceptar aquesta opció.
Cal afegir que durant aquests darrers anys totes les propostes i alternatives que vam presentar des de l’equip tècnic -de finançament híbrid (propi, públic i privat) a través de la Fundació AAVC- van ser sistemàticament rebutjades.
Canvi d’estratègia
A partir de l’octubre de 2012, i en vista de la nostra negativa a renunciar als nostres drets, la presidència de l’AAVC va iniciar una campanya sistemàtica de vexacionsinjúries i calúmnies a través de diversos mitjans: a l’assemblea general de socis de l’AAVC, a través de la seva pàgina webblog i newsletter o fent declaracions públiques a la premsa.
MANIFESTEM
A) Que l’acusació formulada per la Comissió Executiva -en l’assemblea general de l’11 de febrer de 2013- d’apropiació indeguda de 46.078,86 € en els últims tres anys per part de l’ex-secretari general és absolutament falsa. L’auditoria esmentada per Fontcuberta (president) i García Andújar (vicepresident primer) en les assemblees o comunicats no és tal, sinó un “Informe limitat dels estats financers de la AAVC” de l’any 2011, que l’empresa auditora redacta per encàrrec amb la prohibició expressa de la seva publicació.
B) És igualment fals, contra el que ha dit Joan Fontcuberta, que hàgim destruït documentació comptable anterior a 2009 o la base de dades dels associats. A tot estirar, la Comissió Executiva de l’AAVC mai no ha sabut trobar-les al negar-se a fer una traspàsabans de l’acomiadament. Tot registre de comptabilitat en té còpia el gestor i comptable de l’AAVC ( Barcelona Àrea Empresa), i es troba en suport paper als arxius custodiats per Hangar.
C) Com fals és que hagin intentat cap acord abans del judici laboral.
D) Com falsa és la resposta de Joan Fontcuberta, durant aquest judici i davant la magistrada, afirmant que Hangar sempre ha estat gestionat per la Fundació AAVC, etc..
Durant aquest temps la presidència de l’AAVC ens ha impedit l’accés als arxius -retirats de la seu el 21 de setembre de 2012- per poder defensar-nos de les greus calúmnies que abocava sobre nosaltres.
L’objectiu de Joan Fontcuberta i la Comissió Executiva en funcions ha estat aconseguir aquell canvi de model estalviant-se els costos econòmics que comportava la resolució dels nostres contractes segons disposa la legislació laboral vigent. Si les acusacions formulades per Joan Fontcuberta (d’apropiació indeguda, de destrucció de documents, d’abandonament del lloc de treball, etc.) haguessin sigut certes, el nostre acomiadament, òbviament, hauria tingut caràcter disciplinarisense dret a indemnització ni cap possibilitat d’acord. La mentida mai no és innocent.
En defensa dels nostres drets
Durant els anys que hem treballat per als artistes visuals de Catalunya el nostre principal objectiu sempre ha sigut que es respectessin els seus drets i es valorés socialment i econòmica la seva tasca. No hauria d’estranyar a ningú que ara defensem els nostres drets com a treballadors i la nostra reputació professional.
Fins ara hem guardat silenci. Seguint les indicacions dels nostres advocats del Gabinet Loperena, hem optat per executar la sentència del Jutjat Social de Barcelona que ens dona la raó a fi efecte de cobrar el deute salarial acumulat i la indemnització que ens correspon com a compensació per la resolució dels nostres contractes de treball. La jutgessa va dictar sentència al nostra favor en la que cita una sentència anterior del Tribunal Suprem per a fonamentar la seva decisió declarant que la demora del pagament de salaris supera amb escreix la doctrina anterior, amb el conseqüent deteriorament de la relació amb els treballadors, tot i tenint coneixement en tot cas de quina era la situació econòmica fa explícita la falta de reacció de l’AAVC -per tant de la seva Comissió Executiva.
Amb data 14 de maig, la Comissió Executiva va anunciar que han interposat una denúncia davant del jutjat de Barcelona perquè avaluï la nostra suposada actitud reprotxable, si aquesta arriba a prosperar, evidentment, donarem compte de tot el que calgui davant del jutge, tenim molt clara la nostra innocència. 
Finalment, en vistes que la Comissió Executiva de l’AAVC en funcions no té cap intenció de rectificar de manera pública i inequívoca retirant les greus acusacions formulades, ni voluntat de posar fi a aquest enfrontament, nosaltres demanarem de nou l’assistència i el reconeixement de la justícia per restablir la nostra reputació professional a través de la interposició d’una querella criminal per calúmnies i injúries contra els seus components: Joan Fontcuberta (president), Daniel García Andújar (vicepresident primer), Ignasi Aballí (vicepresident segon), Marià Dinarés (secretari d’organització), Eloi Puig (secretari de finances), Rosa Amorós, Jordi Encinas i Francesca Llopis (vocals). El mateix gabinet que tramita la nostra demanda laboral treballa ja en la seva redacció.
Finalment, volem agrair el suport rebut per socis, ex-socis i també amics en aquesta conjuntura tan adversa.
Florenci Guntín Gurguí, ex-secretari general de l’AAVC (1999/2012) 
Muntsa Roca, ex-coordinadora de l’AAVC (2005/2012)
Barcelona 22 de maig de 2013